dissabte, 19 de desembre del 2015

LUNAS



LUNAS

Me  matas con tus lunas…
los pájaros mordaces
en tu lengua
afirman reconocer
las distintas versiones
de la cuerda,
y mientras,
el escepticismo
aparca en batería
la idea en tu cabeza,
de que es más fácil
matar al Minotauro,
que hallar del laberinto
la salida.

Carmina Ral


LAGO



LAGO

Tan callado…
vivir en el silencio
del roce imperceptible,
de tu párpado,
tan callado…

Tan callado…
saber de ese universo
que exploramos,
renunciando a germinar
las rosas del pasado,
tan callado…

Tan callado…
escudriñar el lago,
tan hondo el espejo,
tan callado…

Carmina Ral
 

dijous, 17 de desembre del 2015

BLUES


BLUES

 

A la lletra del blues

de la supervivencia,

he trobat desdibuixada

la bellesa,

entre allò que de salvatge

té la guerra,

i l’anhel de conquerir-te

adormida en el paratge

on alçar  ponts

amb mots de baules,

rierols vessats  de llàgrimes,

en la invencible arquitectura

de missils i de paraules,

per endur-te  dels meus llavis

 la tristesa,

en les anònimes proeses de la tarda,

i  dels ulls aquell rictus solitari,

que  l’aroma de magnòlia

captivava…


Carmina Ral
                                                        

il.lustracions

 


Il.lustarcions de Mayte Badelles

mbadelles@gmail.com

 

 
 

dimarts, 15 de desembre del 2015

MADUIXES


MADUIXES

 
Tu em deixaves

 maduixes a la porta…

caminàvem per les sínies,

els marges escatats

de les voreres,

i deies :

per eons que passin…

i  mudàvem

de carrers,de marges,de voreres,

fins els crèixens,

submergits en  les falgueres…

i ens feiem de serpent,

de passió de les falenes,

tu em robaves les maduixes

de la boca…
 
Carmina Ral

SHANTY TOWN



SHANTY  TOWN

 

En algún lugar de esta ciudad

 devastada en su estructura cúbica,

podría hallar el adoquín exacto

que tu pie ha hollado,

precedido de gatos

que ahora mismo

 ronronean demiurgos

 y felinos :

uñas de gel recién pintadas

arañan puntuales en los muros

de la shanty town  graffiteados

para el casting final del holocausto,

y mientras…

sigo perseverando en la distancia

perdida entre maullidos,

tan cierto como que la madeja

envuelve mis entrañas,

como el caramelo

a la manzana de feria.

Tal vez tus piernas

te impidan escapar de tal jauría,

pero no puedo, ni quedarme debería,

pues entre los tubos

de la caldera nocturna,

la luz de Henry Spencer

me apacigua…
 
Carmina Ral