(al vol de la musa)

quan la va deixar anar…

ella… partí somni enllà,

a la terra afitada

des d’aquell món gegant

que empresonava els mots

en un motlle de fang,

quan la va deixar anar…

des d’aquell desert vast

errant de les fonts…

els dits coneguts

escrivien tendreses,

però de la ploma

neixien gargots,

i  amb l’ànim estabilitzat

per l’estabilitzador d’ànim

 de torn,

s’empetitia d’abraç,

es tornava foll,

quan la va deixar anar…              

-© Carmina Ral 2016

                                                    (al vol de la musa)