BALADA DEL
NEN SOTERRAT
A vegades sento
el desig amagat
de viure en una
obra d’en Sam Shepard,
estaria bé…
i asseure’m al
balancí,
en aquella casa a
les enfores,
al bellmig d’un
jardí
tanmateix esbotzat,
on sovintegen les
falgueres
amb el pànic
conseqüentment aturat
darrere el porxo,
rera el barri
perdut,
a la vora
d’aquell nen soterrat…
a la vora del
suburbi,
més enllà de l’extrem
sud…
i jo…que vaig i
vinc,
balandrejant…
amb el viso
desangelat
quallat de flors
que llisquen
distretament,
pels derroters de
l’estampat,
sense gosar
evocar
les faldilles que
altre temps,
deuen haver
ornat,
fins arribar al
meu vestit
…tant desgastat…,
des de els genolls
extremadament
bruns,
fins a les botes
de cordons
deslligats,
envoltant uns
peus que bateguen,
malgrat la resta
de mi mateixa,
només per la inèrcia
reivindicativa
de l’extrem sud,
allà a les
enfores,
submergida en el
va i bé
de l’ala dura de
les roses,
els miols de masses
gats,
la
veu trencada de Tom Waits…
Carmina Ral
